Jaume Solé bloc d´en Jaume Solé

Subscriu-te al bloc

Benvingut@!

Aquest és el meu bloc, un espai on hi trobareu algunes reflexions que faig en veu alta i aquells temes que, per algun motiu o altre, he volgut compartir. Fa temps que ho volia fer. No us passa que de vegades teniu ganes de dir la vostra i no sabeu on fer-ho? Per aquest motiu he decidit obrir un bloc, on dir la meva. » Seguir llegint

Gràcies per la teva visita.
 

dilluns, 2 d’octubre de 2017

0

Avui em sento molt trist


Avui em sento molt trist, com molts de vosaltres amb molta pena, tanta que no tinc esma ni per sentir ràbia, tan sols pena, una sensació que alguna cosa se’m trenca a dins.

Estic dolgut i espantat. Espantat per mi i per tots, pel que ha passat i pel que volien que passés. Enric Millo justificant-se: “Nos hemos visto obligados a hacer lo que no queríamos hacer". Perquè qui no vegi que entrar al bosc amb un llançaflames és premeditació i voluntat de fer mal, és que o bé és un ignorant o bé és un idiota.

Estic perplex, els escolto i no em puc creure que siguin capaços de negar el que ha passat Pocavergonyes! Com de recargolat s’ha de ser per negar el que ha vist tot el món? Com de mala persona s’ha de ser per justificar de “proporcional i professional” una càrrega pròpia del temps de la Dictadura?

A polítics, periodistes i ciutadans. Tots els que encara negueu, manipuleu o justifiqueu: la brutalitat, la desproporcionalitat, l’atac a persones indefenses amb un clavell o una papereta a la mà; tots vosaltres no us mereixeu el meu respecte.

Heu fet mal. El principal, el mal físic a 900 persones innocents, però també un mal moral amb una pena, difícil de suturar, a milers de persones que confiaven que la policia, fos la que fos, els protegiria de terroristes, de delinqüents, d’estafadors, de les males persones..., però mai hauríem pensat que aquests agents farien mal: a gent gran, a nens i nenes, a dones, a persones que l’únic que volien era expressar una voluntat col·lectiva, a disgust de molts però també amb la voluntat ferma de molts altres. Tan legítim és estar d’acord com en contra. Què no ha sigut la voluntat i l’esperança el que ens ha portat a aconseguir trencar tantes i tantes injustícies? Tant de mal us ocasiona que milions de persones pensin diferent que vosaltres?

I també pena per Europa. Aquesta maleïda Europa dels Estats que mai ha sigut, ni serà l’Europa de les persones. Aquesta Europa que abans d’obrir els ulls mira l’índex borsari. Aquesta Europa que dóna lliçons fora de les fronteres i amaga el cap fronteres endins. Tan preocupats que estaven per ser dignes de formar-hi part i ara gairebé se me’n refot si sóc o no sóc ciutadà europeu.

Amb el desig de què tots els ferits, ciutadans i policies, es recuperin bé. Avui és un dia trist per Catalunya i per Espanya.

divendres, 9 de juny de 2017

0

Als meus amics


Aquestes quatre línies escrites amb el cor, però ben meditades: van per l’Amistat. L’Amistat entesa com el compromís de dues persones sense condicions, sense mitges tintes, sense lletra petita, sense clàusules terra, sense data de venciment. L’AMISTAT, sí, en majúscules, forjada amb l’acer més resistent, sense cadenes ni obligacions.

Durant la vida de tot home o dona es passa per moltes etapes i circumstàncies: canviem, madurem, però hi ha sentiments que no controlem, ens enamorem, però també ens desenamorem, agafem gustos, però també els perdem. Tanca els ulls. Pensa per un instant en un amic o una amiga, no en aquell amb qui rius fent un cafè, o en el que passes una bona estona a la feina, pensa en un veritable ‘Amic’, a qui no li discutiries res del que et demani, a qui li explicaries el teu secret més amagat. Busca’l al teu interior, perquè la veritable Amistat no està a la superfície, sinó en el lloc més profund del teu cor, a cops amagada, a cops oblidada. El tens! L’has trobat!, pensa què faries si aparegués de cop i volta, i et necessités.

Certament l’amistat no és cega, però tampoc és beneita, no es pot comprar, ni la regalen, el vincle invisible que uneix els veritables amics és gairebé màgic i no atén a raons ni a les lleis de la física.

dimarts, 30 de maig de 2017

0

L'apunt de Fetalsbarris: Les Grases


Vaig néixer a les portes del nou segle. Així doncs, si fos com tu, aviat compliria la majoria d’edat, però sembla que pel que fa als barris encara em queda veure passar moltes coses al meu voltant. Sense anar gaire lluny, el meu veí barri de la Salut en porta ja uns quants a sobre d’ençà que va néixer pels volts dels anys 60, i encara li queda molta traca per viure. Perdoneu!, permeteu-me que em presenti. Em dic barri de les Grases de Sant Feliu de Llobregat i d’aquesta meravellosa ciutat, al cor del Baix Llobregat, sóc el més petit de vuit germans. Els meus pares em van fer amb presses quan pels volts dels 90, la ciutat es va despertar convertida en una obra gegantina, plena de grues, maons i camions. Les meves primeres passes les vaig donar a l’escola bressol al costat de l’ampliació del barri Falguera i del nou barri de Mas Lluí. En poc temps la ciutat es va plantar a prop dels cinquanta mil habitants i com tot el que es fa a corre-cuita… Bé, ja m’enteneu!

Un moment que pujo la persiana. Ja està. Com us deia, el que més assaboreix la gent que hi viu és aquell primer instant del matí, gairebé màgic, quan acabats de despertar, obren la persiana i de cop, una immensa claror brolla a totes les cases del barri. Quan em desperto i obro els ulls; veig davant meu els altius arbres amb les seves branques tremoloses pel vent, i escolto el cant dels ocells que ben, ben d’hora vénen a picotejar per la gespa dels jardins. Us puc ben dir que sóc el barri més tranquil de la ciutat. 


I parlant d’ocells, em pots fer el favor d’avisar l’ajuntament perquè em treguin de sobre la plaga de coloms? Amb les seves cagarades m’embruten els carrers i els balcons. A més, són font de malalties i em preocupen molt els nens i les nenes que juguen a la plaça.


Les meves arrels són pageses. Doncs vaig néixer sobre unes terres cultivades amb la suor de molts santfeliuencs. L’endemà al meu naixement, van començar a arribar els primers veïns i veïnes, amb les il·lusions posades en la seva nova llar. La majoria eren parelles joves, algunes que per primera vegada tenien una casa pròpia i d’altres que ja portaven mainada. Sé, de bona tinta, que molts d’ells ja venien d’altres barris de la ciutat. 


Si les meves virtuts són la tranquil·litat i la verdor dels meus jardins, us he de dir que vaig néixer amb una cicatriu. Qui em va donar forma no va pensar que pels dos carrers principals hi passarien centenars de camions i els sorolls no deixarien descansar a molts dels meus veïns. Per sort, ara les coses estan més tranquil·letes. Tu mateix ho pots comprovar en passejar pels caminets serpentejants entre els blocs de pisos, envoltat dels millors espais verds de la ciutat. Res, que no tinc àvia! Sóc el barri ideal per viure! Net, cuidat, tranquil…


La meva vida ha estat plàcida. A peu de Collserola, envoltat de natura, ja us podeu imaginar! Tan sols els primers anys, la cimentera em va causar greus molèsties i alguna que altra esbroncada amb algun polític, quina mala idea va tenir quan va decidir que es construiria un túnel. Sí, sí, un túnel. Sort que el moviment veïnal va aconseguir aturar el projecte.


La veritat és que no em puc queixar dels meus inquilins. Com a barri jove que sóc, la gent que hi viu ha crescut al barri, l’Adrià, la Mercè, el Pedro, en Miquel, la petita Carlota… La majoria van arribar joves i han tingut una bona fornada de nens i nenes que quan arriba el bon temps, canalla i famílies, s’apleguen a la plaça, convertida en el punt de trobada. I parlant de la plaça. Els meus pares li van posar el nom de Llibertat i perquè les noves generacions ho sàpiguen, una senzilla placa a l’entrada ret homenatge als defensors que van lluitar per la llibertat de la qual ara gaudim. La placa duu el nom dels santfeliuencs que van ser confinats al camp de concentració de Mauthausen. I si de símbols parlem, un detall més. Una centenària olivera ens diu que la Llibertat vol ser sinònim de Pau, i a una cantonada de la plaça ens vol recordar que el barri va plorar per la guerra de l’Irak, i per totes les guerres del món. La meva gent és solidària i va sortir als balcons per reclamar que s’acabés d’una vegada per totes aquella guerra, i per commemorar-ho van plantar l’olivera en senyal de l’anhelada Pau. 


Els primers anys feia falta polir alguns detalls, sí home!, de les presses que us parlava abans. Gràcies a l’Associació de Veïns em van posar un lloc perquè els més menuts poguessin gronxar-se i jugar. Ah!, i pels no tan menuts, van demanar una pista per jugar a jocs de pilota, amb cistelles de bàsquet i porteries. I més tard vindria el pipi-can i les queixes perquè l’ajuntament acabés el Roserar, ara joia de Sant Feliu, però que va costar que s’obrís al públic. 


Perquè si d’alguna cosa em puc sentir orgullós, és del meu Roserar. El Roserar de Dot i de Camprubí, acull en els seus jardins les roses dels nostres roseristes il·lustres, i és un espai dedicat al símbol i identitat de la nostra ciutat. Als matins el miro i el veig trist, sabeu per què? Em pregunto perquè no hi ve més gent a visitar-lo. Hauríeu de saber com pot ser de meravellós llegir un llibre envoltat de les olors de les millors roses del món. Pregunteu als Amics de les Roses, ells us podran dir el nom i l’origen de cada rosa de cada racó. I a les escoles, els hi podeu dir que el Roserar plora perquè els nens no vénen a visitar-lo.


Tothom em té per un barri tranquil on es respira, a més d’aire pur, molta pau. La gent que ha vingut al meu bressol ho ha fet buscant un lloc per viure-hi fora del tràfec i del soroll. A més de tranquil, sóc un barri verd, encara que per paradoxes de la vida, molts dels que viuen aquí pugen i baixen en cotxe. 


Durant el dia gairebé tothom marxa. Els que poden a treballar, perquè la crisi també va fer molt de mal a les famílies del barri, i els nens i els joves a estudiar per fer-se personetes amb futur, però a les nits tots tornen a la llar. Els caps de setmana fugen com pardals i em quedo tranquil·let i relaxat. 


Vaig néixer amb carències, potser degut a la poca gent que hi viu, diuen que no són prou veïns per atreure el petit comerç. Tan sols un parell de bars i un forn de pa, amenitzen la vida al barri. 


Si em pregunteu què demano per quan sigui gran? Em faria molta il·lusió tenir més transport públic per facilitar una mica la vida dels veïns i veïnes, unes aules perquè els joves estudiants puguin gaudir d’un espai per trobar-se i estudiar, i ja posats que se’n recordin de mi i facin activitats a la plaça; en què penso? Home! Doncs potser un mercat de tant en tant, un dia de teatre a l’aire lliure o cinema a la fresca…

dimarts, 7 de febrer de 2017

0

7 de febrer de 1998


Aquell dia d’hivern, era dissabte; gris, ennuvolat i fred, el recordem com si fos avui i mai l’oblidarem. 

Ens havien dit que et tindríem per finals de gener, et fas fer esperar, i tant! Però quan ja et teníem amb nosaltres no ens ho podíem creure, eres un bebè remenut, fràgil i delicat; a nosaltres ens vas semblar perfecte i molt guapo. Portàvem mesos esperant aquell moment; acabaves d’arribar però immediatament ja t’estimàvem tant, tant que no hi havia res en el mont que ens pogués fer més feliços. No podíem deixar de mirar-te, besar-te i acaronar-te, mai sabem el que ens estimen els nostres pares fins que arriba el dia en què ho ets. 


Néixer no va ser gens fàcil, per això desprès vas dormir sense parar. No hi havia forma de despertar-te perquè mengessis. 


Aquell dia va venir tota la família a veure’t, emocionats i contents. Ja amb pocs dies eres un nen tranquil, i t’ha durat fins ara. Tan menut i tranquil, agafar-te era fàcil i tenir-te als braços era molt agradable. 


Només feia un dia que estaves amb nosaltres i ens semblava que sempre havies estat amb nosaltres i que et coneixíem de tota la vida. 


De petit vas ser un nen molt feliç i rialler. Les coses noves les acceptaves amb naturalitat i la veritat. Vàrem a prendre a ser pares de la teva mà, ens ho vas posar molt fàcil, si no fos per les teves otitis que et van fer patir un munt! 


De seguida vas començar a parlar. L’Hèctor va ser com el germà gran, l’imitaves en tot el que podies, i l’estimaves amb bogeria. 


A casa érem tres, i va arribar el dia en què de tres vàrem ser quatre. Estaves molt content amb l’arribada del teu germà. Però la tranquil·litat se’t va acabar, quan va començar a gatejar i et seguia a tot arreu ja no li trobaves tantes gràcies. Ell no deixava de fer el mateix que tu, et seguia i t’imitava tot el dia, com quan tu ho feies amb l’Hèctor. 


Sense adonar-nos amb el Miquel a casa et vas fer gran de cop, ja eres el germà gran i responsable, ja, ja, ja... a vegades! I el temps va anar passant entre jocs, l’escola, els estius a Alinyà i a Campillo. Vas estudiar guitarra, i ho feies molt bé, però el que t’ha fet gaudir de veritat ha estat el bàsquet. 


Avui, has arribat ja als 18 anys! Un camí molt maco: has xerrat, has jugat molt, has gaudit, has estudiat, també has patit; t’has fet gran i ets un bon jan! 


El camí no s’acaba, tot just està començant. Cada cop va més despresa i no sempre serà tant fàcil. Com a pares només podem esperar que les vivències familiars i tot el que hem mirat d’ensenyar-te , t’ajudin, t’acompanyin i t’empenyin a iniciar noves experiències i a gaudir de tot el que et pot oferir la vida. 


Ja saps que no sempre és fàcil, i quan caus, que cauràs. Cal parar, reflexionar, guarir i tornar a aixecar-se i continuar endavant. 


No per fer 18 estàs sol. Nosaltres et desitgem el millor, i sempre tindràs la nostra estimació i estarem al teu costat pel que necessitis. I recorda sempre, que el millor que hem pogut donar-te és tenir un germà que t’estima amb bogeria i és diu Miquel.

divendres, 5 de desembre de 2014

0

Redistribuir el treball i la riquesa


Una de les reflexions més profundes que hem de fer com a societat és el model econòmic i laboral que volem. La pregunta a respondre és: Com volem viure? El Kit de la qüestió està a saber si “vivim per treballar o treballem per viure.”

En plena voràgine per la competitivitat i el creixement econòmic, l’oligarquia econòmica ens veu a la classe treballadora com a recursos que vivim per treballar i tant els hi fa en quines condicions vivim. Els que no són productius o necessaris, són engolits pel sistema i apartats de la maquinària, condemnats a malviure subvencionats i agraïts: l’atur condemna a l’exclusió social. Ens hem de conformar amb l’statu quo establert? Els treballadors som la majoria social d’aquest país i si ens mobilitzem, tenim la força per provocar un canvi de rumb i lluitar pel dret a treballar i a viure en condicions.

L’estabilitat social entre la classe treballadora i l’oligarquia econòmica i política es basa en què l’Estat garanteixi els drets fonamentals: accés al treball, a l’habitatge, a l'ensenyament, a la sanitat. Però si l’acord es trenca, res ens ha d’impedir lluitar pel dret a un treball digne i a una vida en dignitat. L’estament econòmic sotmet als treballadors a un espoli que augmenta les desigualtats de classes i d’oportunitats: els rics cada cop són més rics, mentre els pobres són cada cop més, i més pobres.

Amb l’actual model econòmic, productiu i laboral mai més s’aconseguirà crear llocs de treball per a tothom. El repte de què tota la població tingui feina és inassolible i només pot anar en la línia de crear llocs de treball low cost: barats, inestables i precaris. La reforma laboral no ha aconseguit reduir la desocupació i només ha servit per protegir els interessos de la noblesa econòmica i augmentar les diferències socials.

En aquesta conjuntura s’han d’escriure noves regles de joc per consensuar un pacte pel treball, on tothom pugui tenir accés a un treball que li permeti viure amb dignitat; sense almoines en forma de caritat, subvencions o xecs de renda mínima. No podem permetre que una minoria visqui en la riquesa mentre una gran part de la població viu en condicions precàries, en la pobresa o en la marginació. Cal que com a societat ens imposem uns mínims raonables de subsistència i uns màxims ètics i morals. Ja no es poden justificar les desigualtats amb el “qui més té, paga més“ i hem d’imposar un límit a l’enriquiment, distribuir amb més justícia la riquesa i reduir les desigualtats socials.

dilluns, 29 de setembre de 2014

2

Motxilles escolars mida industrial


Us heu preguntat alguna vegada si el vostre fill ha d’anar carregat amb una motxilla tan pesada? Les motxilles escolars arriben a triplicar el pes recomanat pels especialistes.

Pareu-vos un moment davant de la pila de llibres, llibretes, carpetes, material escolar i, no us deixeu l’ordinador portàtil; això si no coincideix amb educació física. Agafeu la bàscula i peseu la motxilla dels vostres fills. El pes de les motxilles dels escolars d’entre 10 i 15 anys és d’uns set quilos i mig, un pes exagerat que han de dur diàriament.

Metges i fisioterapeutes insisteixen que els nois i noies no haurien de carregar a la motxilla un pes que sobrepassi el 10% del seu propi pes. Vaig a la bàscula, la motxilla del meu fill de 12 anys pesa avui 8,1 quilos. El Miquel pesa 39,8 quilos, és a dir, que portarà a l’esquena el doble del que es recomana. Agafo la del meu fill de 16 anys, l’Adrià pesa 62,7 quilos i la motxilla avui pesa 10,6 quilos, quan segons els experts com a màxim n’hauria de portar sis i mig.

El Sistema Educatiu no aconsegueix posar fre a un problema que segons les dades de l'Organització Mèdica Collegial i de la Fundació Kovacs, a l’Estat espanyol s'estima que un 51% dels nens i un 69% de les nenes d’entre 13 i 15 anys han patit alguna vegada mal d'esquena. A més s’ha comprovat que tenir dolor a la infantesa afavoreix a què es desenvolupin patologies d’esquena i augmenta el perill de patir-lo de forma crònica al ser adults. Els experts insisteixen que cal buscar solucions per alleugerir el pes de les motxilles.

Una bona mesura és dotar als centres de taquilles o armaris perquè els estudiants puguin deixar els llibres que no faran servir a casa, però no tots els centres estan dotats per donar servei a tots els alumnes. Molt sovint l’excés de deures fa inútil l’ús de taquilles perquè els estudiants s’han d’emportar gairebé la totalitat dels llibres diàriament.

Si els llibres de text són la causa principal del sobrepès de les motxilles, una solució passa per obligar a les editorials a editar els llibres per volums, separant els temaris de cada matèria per facilitar l’ús i disminuir el pes que els alumnes s’emporten a casa, perquè no hi ha necessitat de transportar cada dia tota la matèria que es dóna al llarg del curs. La mesura topa amb les editorials però amb una voluntat decidida des de la Conselleria d’Educació i des dels centres educatius es podria tirar endavant. Cal conscienciar als mestres perquè alhora de triar els llibres a més de buscar la qualitat i el cost, tinguin en compte un format que ajudi als nois i noies a transportar-los.

Escrits relacionats: